Quins nervis!! És curiós tornar a sentir aquesta sensació,però en tenia moltes ganes. Mirar el rellotge i veure que queden pocs minuts pel tret de sortida, sentir el tret de sortida, viure la cursa en directe i (si tot va bé) acabar la cursa, ben suat, però amb l'esperit joiós de sentir-me satisfet.
Gràcies a tot@s els què heu estat al meu costat i no heu parat d'animar-me en tot moment, sobretot, la Núria i el petit Nil que, encara que no parli, un riure seu m'ha donat tanta força com el més fort dels reconstituents.
Us ben prometo que en la cursa del proper diumenge no forçaré pas, ja que no vull anar patint aturades esportives per lesions. Com diu la frase: "Poc a poc i bona lletra que ningú no ens cronometra"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada